...el somni d'aquells que caminen plegats...Aida, Lorena, Irina, Esther, Toni, Edu, Miki, Ignasi, Josep Maria, Víctor, Pablo, Pau, Carles, Gemma, Marc, Laura i Cláudia...

dimecres, de maig 03, 2006

¿Cuántos dioses hay?
Hola a tots i totes, és le primer cop que escric en un blog. Faré el que podré!!
Us proposo comentar la primera pregunta del capítol 2 del Catecisme Alandar que vàrem repartir el divendres a la reunió: ¿Cuántos dioses hay? La cosa està complicada! Almenys per a mi. Si el Déu de Jesús m'ajuda a establir referents a la meva vida (vull dir que quan estic perdut o no sé per on tirar, ell em proposa vies per seguir buscant el meu camí) aleshores veig que molts cops allà on poso la referència no és el Déu de Jesús sinó altres deus. Aquests em costa identificar-los. Sé que hi són però amb la majoria d'ells no puc encarar-m'hi! Amb el Déu de Jesús sí que puc fer un "face to face"(enfadar-me amb ell, plorar amb ell, riure amb ell, restar en silenci amb ell, reconèixer-lo en molts rostres, reconèixer-lo a la natura,...). Segurament estareu pensant quins deuen ser els meus altres deus? Doncs...ho deixem per una reunió de joves però segurament segur que aquests també els comparteixo amb algú de vosaltres. Segurament molts s'aniden dins nostre molt lentament, altres prenen posessió descaradament,...Us animeu a identificar-los?
"Sens dubte el diner és molt necessari. Però ja fa segles que un Altre comunicador incòmode va proclamar: "no podeu servir a Déu i al Diner". Un ensenyament que els mitjans de comunicació avui haurien de llegir així: no podeu servir a la veritat i al diner; no podeu servir a la solidaritat i al diner; no podeu servir a la humanitat i al diner.
No serà còmode. Però depèn de nosaltres.*"
Del quadernet de Cristianisme i Justicia febrer de 2006 http://www.fespinal.com/espinal/llib/ct139.pdf

1 Comments:

Anonymous Anònim said...

Mai m'he parat a pensar-hi, en quins són els meus déus. Déus com a prioritats, com a motivacions, com a sentit del que fem o tot plegat?

Pensant, pensant, el primer que em ve al cap és una certa vanitat, el fet de sentir-me bé amb mi mateix i amb els altres faci el que faci.

Hauria de veure, però, què és primer, l'aprovació que ve de dins o la que els qui m'envolten em dónen.

No és senzill.

Petons i abraçades,

Pau

5:25 p. m.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home