LA CHAMPIONS...
Les meves reflexions de la setmana passada....algú les reflecteix millor!!!!
Les meves reflexions de la setmana passada....algú les reflecteix millor!!!!
El meu País està de festa. Una victòria esportiva uneix la immensa majoria de catalans en un mateix sentiment. Avui, Catalunya està contenta. La copa d’Europa de futbol del Barça ha estat capaç de produir una “felicitat” (entre cometes i en cursiva) comuna.
¿Com puc conciliar aquest fenomen social amb l’Evangeli? Sempre he de partir d’un principi essencial: Jesús va comprendre des d’un primer moment que la felicitat no és una qüestió merament individual, sinó essencialment social. Per a Jesús, allò que importa en la vida és fer feliç a la gent, viure i actuar de tal manera que els altres, i per tant un mateix, se sentin més feliços d’haver nascut.
L’esport, i avui aquesta victòria, aconsegueix quelcom que una certa pràctica religiosa no sap aconseguir: festa i comunió. La nostra cultura secularitzada ha trobat, com per instint, per innata necessitat, en l’àmbit de l’esport una litúrgia que ha substituït les litúrgies religioses tradicionals. Litúrgia significa etimològicament “acció del poble”. Els estadis urbans s’han convertit en els nous temples de rituals festius i de comunió humana. La societat viu en aquests espais quelcom que li és essencial: celebració i participació. Festa i comunió són dimensions essencials de la persona. Quan les celebracions cristianes han perdut aquestes dimensions, la societat ha creat, per instint, els seus rituals. L’esport compleix aquesta funció social. I això és bo. Però molt sovint oblidem que l’oci pot ser, i és, fàcilment manipulable. L’oci té com a funció primària distreure i descarregar tensions. El joc és l’única passió que pot competir amb l’amor. Ho saben prou les parelles, les famílies i la religió...
Avui puc sentir-me en comunió amb el meu poble; Catalunya és més present en el món; és més reconeguda, potser més estimada. Igual com en els Jocs Olímpics del 92, Catalunya mostra al món la seva capacitat humana, creativa, artística, social, emprenedora i realitzadora de futur. Ara bé, ¿Catalunya serà capaç, també, de ser la primera d’Europa en humanitat? Assolirem aquesta victòria? ¿Aquesta victòria d’avui ens ajudarà a recuperar una mica més l’esperança en l’ésser humà?
Sense valors i ideals, el meu poble, avui, no estaria de festa. Per això puc comprendre, sense interessar-me gens, aquesta afecció pel futbol de familiars i amics i de la gent en general, perquè visc en un essencial cristià: la confiança de fons en la realitat. Aquesta meva confiança no tindria fonament sense confiança en Déu, sense fe en Déu. Déu s’ha fet Home, i per això tot el que és humà em pertany i m’interessa. Salvar la persona humana i renovar la societat humana. Salvar tot l’home, en la seva unitat i totalitat, amb el seu cos i ànima, cor i consciència, intel·ligència i voluntat.
Res del que és humà no m’és aliè. El camí de l’home, per on passa Déu, s’identifica amb el camí del món. El món dels homes, és a dir, tota la família humana amb la universalitat de totes les realitats entre les quals viu. El món marcat pels seus encerts, les seves victòries i les seves derrotes. El món creat i conservat per l’Amor del Creador, per tal que es transformi, segons el designi de Déu i arribi a la seva plenitud humana.
Puc estar en comunió amb els sentiments del meu poble, quan aquests sentiments són humans. Em sento unit als encerts i a les penúries de tots, i sé que l’Evangeli pot il·luminar el camí que el meu poble i la humanitat han emprès.
¿Què passaria si tot l’esforç i l’entusiasme que el meu poble ha posat en aquesta victòria esportiva la posés en la causa humana pels pobres? ¿Per què no ens apassionem també pels més desfavorits?
Catalunya: obre el cor als immigrants, dóna la mà al tercer món; treballa per a fer un sol món de germans. Ara que tot el món sap qui ets, on ets, com ets; mostra al món una victòria encara mai assolida: els pobres. Que tots els qui són menys que nosaltres, ciutadans de Catalunya, en dignitat, en drets i oportunitats, puguin trobar en el teu camp nou –la Nova Humanitat- la felicitat que brolla de la dignitat humana, el goig de viure per a tots.
Quan creurem de veritat i ens prendrem seriosament la humanitat de Déu, aleshores assolirem la victòria encara mai assolida: la felicitat damunt la terra. Aquesta és la copa que jo vull.
del Marcel Capellades, ermità de Sant Salvador
21.05.06
¿Com puc conciliar aquest fenomen social amb l’Evangeli? Sempre he de partir d’un principi essencial: Jesús va comprendre des d’un primer moment que la felicitat no és una qüestió merament individual, sinó essencialment social. Per a Jesús, allò que importa en la vida és fer feliç a la gent, viure i actuar de tal manera que els altres, i per tant un mateix, se sentin més feliços d’haver nascut.
L’esport, i avui aquesta victòria, aconsegueix quelcom que una certa pràctica religiosa no sap aconseguir: festa i comunió. La nostra cultura secularitzada ha trobat, com per instint, per innata necessitat, en l’àmbit de l’esport una litúrgia que ha substituït les litúrgies religioses tradicionals. Litúrgia significa etimològicament “acció del poble”. Els estadis urbans s’han convertit en els nous temples de rituals festius i de comunió humana. La societat viu en aquests espais quelcom que li és essencial: celebració i participació. Festa i comunió són dimensions essencials de la persona. Quan les celebracions cristianes han perdut aquestes dimensions, la societat ha creat, per instint, els seus rituals. L’esport compleix aquesta funció social. I això és bo. Però molt sovint oblidem que l’oci pot ser, i és, fàcilment manipulable. L’oci té com a funció primària distreure i descarregar tensions. El joc és l’única passió que pot competir amb l’amor. Ho saben prou les parelles, les famílies i la religió...
Avui puc sentir-me en comunió amb el meu poble; Catalunya és més present en el món; és més reconeguda, potser més estimada. Igual com en els Jocs Olímpics del 92, Catalunya mostra al món la seva capacitat humana, creativa, artística, social, emprenedora i realitzadora de futur. Ara bé, ¿Catalunya serà capaç, també, de ser la primera d’Europa en humanitat? Assolirem aquesta victòria? ¿Aquesta victòria d’avui ens ajudarà a recuperar una mica més l’esperança en l’ésser humà?
Sense valors i ideals, el meu poble, avui, no estaria de festa. Per això puc comprendre, sense interessar-me gens, aquesta afecció pel futbol de familiars i amics i de la gent en general, perquè visc en un essencial cristià: la confiança de fons en la realitat. Aquesta meva confiança no tindria fonament sense confiança en Déu, sense fe en Déu. Déu s’ha fet Home, i per això tot el que és humà em pertany i m’interessa. Salvar la persona humana i renovar la societat humana. Salvar tot l’home, en la seva unitat i totalitat, amb el seu cos i ànima, cor i consciència, intel·ligència i voluntat.
Res del que és humà no m’és aliè. El camí de l’home, per on passa Déu, s’identifica amb el camí del món. El món dels homes, és a dir, tota la família humana amb la universalitat de totes les realitats entre les quals viu. El món marcat pels seus encerts, les seves victòries i les seves derrotes. El món creat i conservat per l’Amor del Creador, per tal que es transformi, segons el designi de Déu i arribi a la seva plenitud humana.
Puc estar en comunió amb els sentiments del meu poble, quan aquests sentiments són humans. Em sento unit als encerts i a les penúries de tots, i sé que l’Evangeli pot il·luminar el camí que el meu poble i la humanitat han emprès.
¿Què passaria si tot l’esforç i l’entusiasme que el meu poble ha posat en aquesta victòria esportiva la posés en la causa humana pels pobres? ¿Per què no ens apassionem també pels més desfavorits?
Catalunya: obre el cor als immigrants, dóna la mà al tercer món; treballa per a fer un sol món de germans. Ara que tot el món sap qui ets, on ets, com ets; mostra al món una victòria encara mai assolida: els pobres. Que tots els qui són menys que nosaltres, ciutadans de Catalunya, en dignitat, en drets i oportunitats, puguin trobar en el teu camp nou –la Nova Humanitat- la felicitat que brolla de la dignitat humana, el goig de viure per a tots.
Quan creurem de veritat i ens prendrem seriosament la humanitat de Déu, aleshores assolirem la victòria encara mai assolida: la felicitat damunt la terra. Aquesta és la copa que jo vull.
del Marcel Capellades, ermità de Sant Salvador
21.05.06
posted by Josep Maria at dilluns, de maig 22, 2006
2 Comments:
Soc català i independentista.
Em dol, em fa pena i m'entristeix aquesta associació entre el Barça i Catalunya. Estic fart.
D'entrada el futbol és un esport ridícul. Respectable, però patètic. Els jugadors són persones sense cap mena de criteri, mercenaris de la pilota que es riuen de tot plegat.
I un país com el nostre no troba sortida ni amb el cinema, ni amb la literatura, ni amb l'art, ni amb la ciència, ni amb l'arquitectura. La carta de presentació del país és un equip de nens de papà i un club co-dirigit per un feixista.
Ho vull dir ben clar. No barregeu el Barça amb Catalunya.
Estic empipat. Jo no vull un estat com els altres. No vull una Catalunya sobirana per caure en els mateixos errors dels altres estats. Vull un estat sense himnes ni banderes, sense patriotes ni exèrcits, sense equips de futbol senyera i amb equips de futbol de barri, sense èpica i amb estètica, sense centralisme i amb federalisme, sense discursos i amb paraules, sense Barça i amb Sant Andreu.
Pareu aquest país que jo em baixo.
2:36 p. m.
L'article és molt bo, enorme, Josep Maria, llegia i pensava que l'havies escrit tu. Anima't algun dia a opinar de futbol, a anar més enllà de la cita. A mi m'interessa.
Mimitos,
Pau
PD: Ara mateix em poso de ple amb el tema de les resticcions.
5:59 p. m.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home