Us informo que hi ha qui vol canviar el nom del nostre grup per HORMONES DE JUVÉ. Alega que els nostres actes ho exigeixen.

Una abraçada (poc) hormonada,

Pau

Otro punto de vista sobre «El código Da Vinci»

de Hugo CÁCERES GUINET CFC

Comprendo la indignación de la Conferencia Episcopal sobre el próximo estreno de la película El código Da Vinci sin embargo considero, con todo respeto, que sus respuestas a la situación merecen ser reconsideradas.
Si una película de ficción o una mala novela pueden hacer tambalear la fe de los católicos, la misión de evangelización debe tomar otros rumbos. Creo que el libro y la película son grandes oportunidades para reflexionar sobre la fragilidad de la tarea evangelizadora tal como es asumida actualmente.
Biblia: Una de las misiones de la iglesia es el magisterio de la enseñanza, sin embargo esta tarea ha sido realizada sin los menores criterios de actualización y empleando la Escritura para justificar principios y no para educar la fe de las personas. No se ha dado suficiente prioridad a la lectura de la Biblia para que los fieles por sí mismos reconozcan el tipo de verdad que encierran, prefiriéndose aproximaciones de lectura menos críticas y más ingenuas. En particular creo que enseñar a discernir qué se lee y cómo se lee es una gran tarea. En el campo de la Biblia este es un quehacer realmente difícil. Pero es imprescindible que se asuma la divulgación de una lectura de la Biblia donde se empleen los métodos críticos y desde allí diferenciar el significado de lo histórico, lo anecdótico, lo mítico. Católicos bien adiestrados en lecturas críticas de la Biblia van a saber diferenciar un escrito del Nuevo Testamento de otra literatura de naturaleza piadosa o sectaria de siglos posteriores.
Teología fundamental: Los “secretos” que plantea El Código Da Vinci no deben ser vistos como amenazas a las iglesias cristianas, más bien son temas pendientes que la agenda de la evangelización debe revisar:
La sexualidad de Jesús debe entrar a formar parte de la reflexión cristológica. Con una visión realista y abierta a las inquietudes contemporáneas debemos entender de otro modo qué quiere decir hoy que Jesús fue probado en todo igual que nosotros menos en el pecado (Heb 4,15). No hace falta ser enemigo de la iglesia para reconocer que la evangelización de la sexualidad no es uno de los aciertos del magisterio.
La mujer sí fue postergada y sigue postergada en sus funciones en la iglesia. María fue una discípula apóstol con un encargo único y a la que la iglesia no correspondió con un ministerio a sus seguidoras (Jn 20,18: Vete donde mis hermanos y diles: Subo a mi Padre y Padre de ustedes, a mi Dios y Dios de ustedes). El rechazo y la sospecha de lo femenino es algo tangible en la iglesia y no se necesita a Dan Brown para probarlo.
Eclesiología: Constantino no creó el cristianismo, pero sí le dio forma a la iglesia. Si la iglesia repite características, lenguaje y aún símbolos del imperio romano es por una visón de poder y gloria que Constantino infundió en la iglesia de Cristo que debería parecerse más a la iglesia del Nuevo Testamento que a una organización política.
Me llama la atención la importancia que se le otorga a la obra de Brown llevada al cine, importancia e indignación que no provocaron en su debido tiempo otras películas como Stigmata (1999) y The body (2001) donde Hollywood igualmente sacó a relucir el tema de una conspiración de la jerarquía católica para impedir que algún descubrimiento salga a la luz. Pero, como en el caso de la obra de Brown los conspiradores tienen nombre propio, la reacción parece ser de los que se rasgan las vestiduras. Creo que hay más “indignación” velada por lo que Brown dice del Opus Dei que por la iglesia de Jesucristo. Si el dicho grupo católico aparece en la novela como una secta siniestra con prácticas de obediencia ciega, mortificación de carácter inhumano y fanatismo irracional entonces que la iglesia reflexione si es verdad o no que todavía se gestan en su seno organizaciones interesadas en detentar el poder, nombrar obispos y silenciar voces discordantes. A mí no me ofende si el Opus Dei es retratado con sombras de misterio, ese es el modo cómo han actuado en la iglesia desde sus raíces en el fascismo español. Brown me da la oportunidad para deslindarme de sectores eclesiales donde parecen prevalecer el poder, el dinero y las influencias. Ojalá que los obispos no caigan en la trampa de confundir ofensas a la iglesia con ficciones inspiradas en el modus operandi de un grupo católico particular que actúa para lograr su propia gloria (ser reconocida jurídicamente como prelatura personal, canonizar a su fundador en tiempo récord, numerosos nombramientos episcopales y en la curia romana, arrogancia y extravagancia en su actuación, secretos y misterios, niveles de pertenencia según la procedencia social) y no la gloria de Cristo
Y si de rasgarse las vestiduras se trata algunos dirán: “Nos preocupa el pueblo pobre y poco educado porque no podrá reconocer en la película qué cosa es verdad y qué cosa es ficción”. Respondo a los ofendidos: ¿Por qué no se preocupan del pueblo pobre y poco educado en otras circunstancias como la injusticia social, la postergación histórica, la marginación y exclusión?
En su larga historia la iglesia ha definido las verdades de la fe motivada por herejías y desviaciones que se suscitaron en el camino. Que la obra de Brown o cualquier otra le permita revisar las nuevas estrategias con que iniciaremos una auténtica nueva evangelización y una reflexión teológica que incluya nuestra comunión con la humanidad.

Hugo Cáceres Guinet, cfc
Congregación de los Hermanos Cristianos
Distribuido por la Conferencia de Religiosos de Perú
17 de mayo de 2006

LA CHAMPIONS...

Les meves reflexions de la setmana passada....algú les reflecteix millor!!!!

El meu País està de festa. Una victòria esportiva uneix la immensa majoria de catalans en un mateix sentiment. Avui, Catalunya està contenta. La copa d’Europa de futbol del Barça ha estat capaç de produir una “felicitat” (entre cometes i en cursiva) comuna.

¿Com puc conciliar aquest fenomen social amb l’Evangeli? Sempre he de partir d’un principi essencial: Jesús va comprendre des d’un primer moment que la felicitat no és una qüestió merament individual, sinó essencialment social. Per a Jesús, allò que importa en la vida és fer feliç a la gent, viure i actuar de tal manera que els altres, i per tant un mateix, se sentin més feliços d’haver nascut.

L’esport, i avui aquesta victòria, aconsegueix quelcom que una certa pràctica religiosa no sap aconseguir: festa i comunió. La nostra cultura secularitzada ha trobat, com per instint, per innata necessitat, en l’àmbit de l’esport una litúrgia que ha substituït les litúrgies religioses tradicionals. Litúrgia significa etimològicament “acció del poble”. Els estadis urbans s’han convertit en els nous temples de rituals festius i de comunió humana. La societat viu en aquests espais quelcom que li és essencial: celebració i participació. Festa i comunió són dimensions essencials de la persona. Quan les celebracions cristianes han perdut aquestes dimensions, la societat ha creat, per instint, els seus rituals. L’esport compleix aquesta funció social. I això és bo. Però molt sovint oblidem que l’oci pot ser, i és, fàcilment manipulable. L’oci té com a funció primària distreure i descarregar tensions. El joc és l’única passió que pot competir amb l’amor. Ho saben prou les parelles, les famílies i la religió...

Avui puc sentir-me en comunió amb el meu poble; Catalunya és més present en el món; és més reconeguda, potser més estimada. Igual com en els Jocs Olímpics del 92, Catalunya mostra al món la seva capacitat humana, creativa, artística, social, emprenedora i realitzadora de futur. Ara bé, ¿Catalunya serà capaç, també, de ser la primera d’Europa en humanitat? Assolirem aquesta victòria? ¿Aquesta victòria d’avui ens ajudarà a recuperar una mica més l’esperança en l’ésser humà?

Sense valors i ideals, el meu poble, avui, no estaria de festa. Per això puc comprendre, sense interessar-me gens, aquesta afecció pel futbol de familiars i amics i de la gent en general, perquè visc en un essencial cristià: la confiança de fons en la realitat. Aquesta meva confiança no tindria fonament sense confiança en Déu, sense fe en Déu. Déu s’ha fet Home, i per això tot el que és humà em pertany i m’interessa. Salvar la persona humana i renovar la societat humana. Salvar tot l’home, en la seva unitat i totalitat, amb el seu cos i ànima, cor i consciència, intel·ligència i voluntat.

Res del que és humà no m’és aliè. El camí de l’home, per on passa Déu, s’identifica amb el camí del món. El món dels homes, és a dir, tota la família humana amb la universalitat de totes les realitats entre les quals viu. El món marcat pels seus encerts, les seves victòries i les seves derrotes. El món creat i conservat per l’Amor del Creador, per tal que es transformi, segons el designi de Déu i arribi a la seva plenitud humana.

Puc estar en comunió amb els sentiments del meu poble, quan aquests sentiments són humans. Em sento unit als encerts i a les penúries de tots, i sé que l’Evangeli pot il·luminar el camí que el meu poble i la humanitat han emprès.
¿Què passaria si tot l’esforç i l’entusiasme que el meu poble ha posat en aquesta victòria esportiva la posés en la causa humana pels pobres? ¿Per què no ens apassionem també pels més desfavorits?
Catalunya: obre el cor als immigrants, dóna la mà al tercer món; treballa per a fer un sol món de germans. Ara que tot el món sap qui ets, on ets, com ets; mostra al món una victòria encara mai assolida: els pobres. Que tots els qui són menys que nosaltres, ciutadans de Catalunya, en dignitat, en drets i oportunitats, puguin trobar en el teu camp nou –la Nova Humanitat- la felicitat que brolla de la dignitat humana, el goig de viure per a tots.

Quan creurem de veritat i ens prendrem seriosament la humanitat de Déu, aleshores assolirem la victòria encara mai assolida: la felicitat damunt la terra. Aquesta és la copa que jo vull.

del Marcel Capellades, ermità de Sant Salvador
21.05.06

hi havia una vegada un jove que caminava entre vinils...

... i per allà on passava les noies suspiraven i els nois cridaven "que bote, que bote, que bote rierote".

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
Víctor, ets sinònim de vitalitat, d'energia barrejada amb un humor permanent, contagiós. Ets exemple de diplomàcia, de bona sintonia amb els que t'envolten: la família, la parella, els amics. Tens carisma, fas que els demés t'escoltin i els captivis amb les teves anècdotes, els teus acudits, els teus projectes sempre innovadors. I és que tens potencial per somniar en nous conceptes, tens perspectiva de futur, capacitat per mobilitzar persones! Sovint ens sorprens amb projectes que t'apropen al món laboral, oportunitats boges que a molts de nosaltres se'ns escapen. Jo t'animo a que et tiris a la piscina i aprofitis els teus dons per fer d'aquest món un lloc més humà, ja sigui des de l'associació, el voluntariat, col.lònies d'estiu, casals, ONG's... Arrisca't a creure en la utopia. A per totes, puta!

Víctor... un personatge espontani, natural, atent sempre a les necessitats dels altres. Desprens una energia que capto a distància. Aprop teu em sento a gust. Hem compartit tant! Tenim un passat farcit de moments intensos, instants impagables que sempre ens acompayaran...

Però avui aparco la nostàlgia, miro endavant i veig un futur incert. Cadascú camina per on pot i per on creu. Potser els camins se separen i algun dia marxem lluny. Però tanco els ulls i veig que per moltes voltes que doni tot plegat, les portes restaran sempre obertes, perquè cap dels dos coneix la clau que les pot tancar.

I tu marxaràs lluny, i marxaràs per poder tornar.
T'estimo, Víctor.

Thinking of tomorrow...
... with the sunset in your eyes

...
...Si no has parlat mai amb la Lorena quan t’apropessis a ella diries que és una noia tímida, però jo et recomanaria que no et quedessis amb la primera impressió doncs si la coneixes descobriràs que és una persona excepcional. I que darrere d’aquesta “timidesa” s’amaga una noia que per davant de tot li agrada escoltar i això s’agraeix, doncs no és es troba sovint.
Jo he tingut la sort de compartir moments amb ella i de descobrir algú que valora les persones, algú que és totalment desinteressat.
Sempre riallera comprovaràs que és molt optimista.
I per últim i no per això menys important, cal atribuir-li un dels adjectius que manquen força avui dia, Solidària.
Així que espero i desitjo que si no coneixes la Lorena, t’afanyis a fer-ho, perquè és una passada!!!

Aquest divendres...CONCERT DE KAIROI a Sabadell... a les 21.30!

Hi ha cuòrum per anar-hi?

Una forta abraçada i...Felicitats, Irina!!



CaRLeS

Des de la ignorància...
http://video.google.com/videoplay?docid=1598174198017667001&pr=goog-sl

Aquest divendres ens veiem a joves!!!
Porteu llegit el catecisme Alandar o porteu-lo si més no!!

Una abraçada
AVUI ÉS L'ANIVERSARI DE LA IRINA!!! Que siguis molt feliç i que Déu segueixi beneïnt la teva vida!!!

Quan el cel plora...

Dolça, misteriosa, en camí i forta.

Dolça perquè ho és. Amb un sentit maternal molt desenvolupat i un petit somriure de benvinguda cada cop que ens creuem. Enamorada dels seus amics, son la seva debilitat.

Misteriosa en un primer moment. Prudent a l’hora de deixar-te entrar en el món dels seus sentiments. Reservada, que no vol dir distant.

En camí perquè crec que ho està, com tothom. M’encantaria gaudir de la teva presencia cada divendres, poder ajudar-te en el teu camí, setmana rere setmana. M’encantaria, també, que m’acompanyessis tu. El grup necessita crítica constructiva, necessita l’empenta de tothom… La decisió és teva, per això i per moltes altres coses crec que està en camí. Continuarem emprenyant.

És una impressió. Veig una noia forta i amb les idees clares. Compromesa amb la família, els amics i els grumets. Malgrat les dificultats, sempre hi és; dolça, misteriosa i forta.

....xoof!

Toni?? Aquella persona que transmet força, alegría, simpatía, confiança, que arriba allà on els demés fallem?? Sí, sí que el conec! És del meu grup de Joves. Que vols que t'expliqui com és??
Doncs mira, és un noi moreno, d'uns 20 anys ( d'aquí poc farà els 21), ulls marrons, alguns li diuen "yeti", d'altres "Le Brut", d'altres "Tonito"...
A vegades sembla un terratrèmol, per allà per on passa va deixant rastre del seu pas...remou terra i cel...sembla el dimoni de Tazmània ( TAZ...), quan s'estressa, quan les coses no surten com ell vol, quan...
D'altres, en canvi, sembla un follet del bosc contagiant a tots les seves ganes de canviar el món que ens envolta, fent copets a l'esquena a aquells que té al costat, jugant amb les xavals de grumets, amb la cara que posa quan parla de la seva neboda Nora, les ganes que posa en el grup de Joves, en el GER, en ...
Des d'aquí li vull donar les gràcies per estar sempre present, per aquells petits detalls que fan d'ell una persona com la que és, perquè el sento molt proper a mi...Gràcies Toni!!!
Una abraçada i un petonet!

Des del Cap de setmana per a tu...

Des de les Avellanes i des de la teologia del globus comparteixo amb vosaltres un parell de pensaments:

"Tot creixement ha d'estar més aprop de la oftalmologia que de la filmoteca. En comptes d'asseure'ns a veure la pel·lícula, convé que anem a graduar-nos la vista per percebre el món d'una altre manera."

"La persona, des del silenci interior, es converteix en la resposta a l'enigma de les masses."

Fernando Gutiérrez Duque

Us trobo a faltar en aquest bell racó de món. Seguix bufant l'esperit pasqual!

Prego per vosaltres.

Els joves maristes esteu convocats
el DIUMENGE 14 de maig A LES 17:00h a Pça CATALUNYA.

En Francia, los jóvenes protestan por la "modificación" de los contratos basura. Muchas voces han sido las que se han quejado en este país porque los jóvenes no hacían nada. Pues bien, ¿se lo vamos a demostrar?El domingo, 14 de Mayo, sentada en la Plaza Catalunya. Queremos todos una vivienda digna, una vivienda en la que podamos vivir y fundar nuestras familias sin estar destinando más del 50% de nuestro sueldo para pagarla. Si de verdad te importa tu futuro. ¿estarás allí sentado con tus colegas?Es una buena oportunidad para ver que la Red sirve para convocatorias mucho más útiles que las del botellón, también para comprobar si los medios le prestan la misma atención que a éstas y sobre todo, para denunciar la indecencia de constructores que te piden 50.000 euros bajo manga y políticos que cierran los ojos para llevarse lo suyo, por citar algunos.Esta convocatoria no ha sido convocada por ningún partido político,simplemente es la demostración de como la juventud española puede unirse para conseguir sus propósitos.

Si el futbol i el botellot tenen més poder de convocatoria.......

Pau sento quan et miro,
serenor em provoca la teva veu,
de sencillesa són les teves paaules i gestos,
somriures els que m’has mostrat,
xerrades profundes i sentides que he pogut escoltar de tu,
mirades complices,
llágrimes que has ajudat a aixugar...
Moments.
moments intensos,
períodes de pausa que semblaven no tenir fi.
Una persona com poques.
Un noi genial, ple de coses per oferir.
M quedo curta amb aquestes cuatre paraules. I es que, hi ha molt de galli per conèixer i espero tenir molt de temps per fer-ho.
Sincerament.

Un petunitu.

Carles

I succeí que vaig estimar-te, Carles. Per aquestes ganes brutals de fer coses i donar-te als altres, per aquesta vitalitat, per un cor enorme que tens dins, per tota la força que transmets, perque estar al teu costat significa riure i sentir-me bé, perque vull fer-me meus els teus dubtes i les teves creus, perque som amics. Gràcies per ser com ets.

Aida

Prova viva d'aquesta heterogeneïtat que endolceix el grup, Aida, ets una noia especial. Una noia que amaga un rerefons extraordinari sota aquest cinisme deliciós que impregna el teu caràcter. Rerefons extraordinari per genuí, per diferent, per original, per admirable en tant que mostra d'una personalitat fascinant, per generós i per enèrgic. Gràcies per ser com ets.

MES DE MAIG...tradicionalment mes de Maria pels catòlics.

Us passo el text que va llegir l'Ignasi a l'inici del camí de Maria a la PAsqua de les Avellanes...

Volem posar en relleu el paper clau que Maria com a dona de fe té per a tota la comunitat de creients.
Però quin paper té MARIA en tot això? Quin imatge us volem transmetre?
No volem una imatge de Maria com ens l’han presentada durant molt de temps.
No volem una imatge de Maria que calla
Ni una imatge de Maria silenciosa
Ni tampoc discreta ni subordinada
No volem una imatge de Maria dient sempre SÍ.
No volem cap deesa.

Volem la MARIA de NATZARET, una mare de Déu que viu la provisionalitat, que viu la diversitat, que viu amb molts matissos, que viu del mestisatge segons els temps històrics i la cultura.
Una Maria que sap acollir la debilitat dels pobles.
Una Maria con muchos rostros: La Morenita de Guadalupe, la Moreneta catalana, la Purísima de Nicaragua, la Carmen española.

Maria no és el prototipus de quelcom estàtic sinó la presència d’una manera de viure la temporalitat i la total humanitat. Una Maria que és complica la Vida pel seu fill, pels seus fills.
És una Maria de Natzaret que es capaç de ser mare d’aquells que la necessiten, d’aquells que necessiten el seu escalf.

La Mare de Déu que possibilita que Déu es faci home. Una Maria que possibilta que de nosaltres també pugui crèixer quelcom nou malgrat tot sembli perdut.
Amb Maria la utopia és possible.

Nuestra señora de los pueblos indígenas.
Mare de Déu dels esclaus
Nuestra señora de los niños soldados
Mare de Déu de les ONG que treballen per la justícia.
Mare de Déu del nen que cerca uns pares d’acollida
Mare de Déu de les prostitutes.
Mare de Déu de la Pau al País Basc
Mare de Déu d’aquells que esnifen cola.
Mare de Déu dels borratxos.
Mare de Déu del comerç fet amb justícia.
Mare de Déu del nou-vingut...

CAMINA AMB NOSALTRES

UN MÓN FELIÇ

(us passo l'escrit d'un capellà de l'ermita de Sant Salvador..algun dia podríem fer una sortida de grup i anar-lo a veure!!!)

En el plaç de tres dies he celebrat dos casaments i un funeral. D’aquestes cinc persones no dubto gens en afirmar que la més feliç era la que ens deixava. No us puc descriure, amb paraules, la pau i la felicitat que irradiava l’avi Lluís en rebre la Comunió, vuit dies abans de morir.

Què és la felicitat? La nostra forma de vida edificada sobre interessos materials i tecnològics, sobre l’èxit i el diner, han empobrit radicalment l’home. I sobretot són els joves els qui en sofreixen les pitjors conseqüències.

Un dels mals que afligeixen l’home d’avui és la recerca il·limitada del benestar material com a succedani de la felicitat espiritual. Això de la felicitat espiritual ja és un somni del passat, un conte a la vora del foc, manies de la “iaia”... Mai la humanitat havia tingut tants béns materials i tanta tècnica, i amb tot estem més insatisfets que mai. L’abundància de béns materials, en comptes d’omplir l’home, l’han buidat. Els sofriments, les angoixes i les infelicitats del nostre món desenvolupat, no són menys reals, encara que molt diferents, de les del tercer món.

El gran Heràclit, al s. VI a.d.C. explicava amb claredat que el ser feliç no consisteix en les coses que es posseeixen i el benestar material. Poc més tard, el missatge de Sòcrates es podria resumir així: “Si vols ser feliç, cuida la teva ànima” Per al savi grec la felicitat estava relacionada amb la “areté”, que nosaltres traduïm amb la paraula “virtut”. La virtut de l’home, en sentit grec, és el desplegament ple i perfecte d’allò que ell és i d’allò pel qual val realment. Poc abans de morir, Sòcrates diu al tribunal que el condemna a mort: “O joves i ancians, estic intentant de persuadir-vos de que no heu de tenir cura dels vostres cossos, ni del poder, ni de cap altra cosa, abans i amb més afany que de la vostra ànima, de manera que es torni el més bona possible, ja que la virtut no neix de les riqueses, sinó que de la virtut en neixen les riqueses i tots els altres béns per als homes”. La felicitat no és un tenir, sinó que és una manera de ser de l’home, i depèn, per tant, de la manera com es relaciona amb els altres. Per tenir sempre més, correm el risc de no ser, de ser cada vegada menys.

Jesús ens proposa la Felicitat de les Benaurances. No són prohibicions, sinó propostes. No són la negació del que no es pot fer, sinó l’afirmació d’allò que ens dóna vida i ens fa realment feliços. Jesús proposa la plena felicitat als seus seguidors. Déu vol que el ser humà es realitzi plenament i que visqui feliç. Jesús substitueix els manaments que prohibeixen el mal per ofertes que atrauen la felicitat. Jesús no diu: “No facis això, perquè si ho fas et condemnaràs”. Sinó que Jesús proposa: “Si vius d’aquesta manera, seràs feliç”.

Quan Jesús diu: “Feliços els pobres, els qui ploren, els qui sofreixen, els compassius, els qui porten la pau...”, el que ens està dient és que allò que importa en la vida és fer feliç als altres. Viure i actuar de manera que els altres, i per tant un mateix, és clar, se sentin més feliços d’haver nascut. Jesús ens diu en les Benaurances que la felicitat està en fer que els més desgraciats se sentin feliços. Aquest és el manament de Jesús. Això és el que ens humanitza. Ser senzillament humans, no pot ser una altra cosa que aconseguir que en aquest món hi hagi menys sofriment i més felicitat.

Cada dia tenim l’oportunitat d’afegir quelcom a la felicitat dels altres, o de disminuir els seus dolors. Cada gra de felicitat que sembrem en el cor de l’altre germina en el nostre propi cor. Cada dolor que arranquem de l’ànima d’algú, esdevé la pau i l’alegria més belles en el nostre cor. Aquesta és la proposta de les Benaurances. Un projecte de vida que exigeix una generositat sense límits. Però que aleshores esdevé font de vida i felicitat inesgotable per a un mateix i per els altres. Aquest és el món feliç que jo vull.

Marcel Capellades
Sant Salvador
07.05.06

Germans de camí...

... Em disposo a fer quelcom que no he fet mai, escriure en un blog. Així que ja d'entrada demano disculpes per la meva possible i segurament poca fluidesa.

El fet és que fa un parell de dies vaig llegir el comentari de certa persona de la societat i em va fer pensar.

Deia que havia provat la carn de gos i opinava que estava molt més bona que la de vedella, que s'ahurien de crear criadors de gossos i no seria cap crueltat, doncs els gossos des de un principi estarien criats per això.
El primer sentiment que vaig tenir va ser d'incredulitat, pensar només en el que suggeria...
però despés vaig caure que és exactament el que fem amb les gallines, els vedells, les vaques... ens apropiem de vides per criar-les a la nostra manera i alimentar-nos. D'acord, però que és el que fa que escollim certes vides i no altres? Què és el que ens fa creure que criar un vedell per al consum és normal i fer-ho amb un gos, no?
Ens guiem potser per la intel·ligència, per allò que ens poden aportar...
I posats a comparar, com és que hi ha persones que tracten al seu gos com a fill, i no tenen cap sentiment envers la injutícia del món?
Com saber quan la teva perspetiva sobre la vida s'ha deixat manipular??

Aquí queden els meus pensaments;

una abraçada i un orgull compartir camí,

Aida

Hola Joves...recordeu el sorteig que hem dut a terme aquesta nit, que ens durà a fer una presentació d'un company del grup. Aquesta és totalment lliure, d'acord? Imaginació al poder, evidentment, també és anònima...però si algú es vol delatar..."ALLÁ TÚ! ALLÁ TÚ!"

(els que no hi ereu us hem repartit entre el sorteig anònim, així algú farà dos comentaris, enlloc d'un)

Una forta abraçada a tots i gràcies pel compartir d'aquesta nit!

CaRLeS

...eis, què us sembla l'opció de crear un calendari on poder anar apuntant totes les dates interessants pel grup? Caps de setmana de pregària, reunions de grup, sopars, trobades, FJK, excursionetes, sortida animadors, aniversaris, etc...

Qui es pot encarregar d'això? és factible?

CaRLeS

Nens, demà ens veiem plegats a les 21.30 a la porta del cole per a compartir somnis...frisar de les nostres companyies...allí hi serem!

Una abraçada menys febril que fa unes hores!

CaRLeS

Hola cigaletes!!!

En la meva primera intervenció en el nostre estimat blog, vull dir dues cosetes:

- Tema catecisme: personalment no l'he tastat, espero fer-ho en breu i compartir amb vosaltres la experiència.

- Tema reunió/sopar de demà: accepto i m'afegeixo a la proposta feta, aixinas que, demà quedem a les 21.30 al cole?? Si m'equivoco dieuuuuuu-meo!

Res més, vaig a sopar i a fer-me la bossa que tenim partit amb el Ballu Club, avere si guanyem de una piiiiiiiiiiiip vegada.

Bona nit a totes i tots germanetes i germanets del meu estimat grup dels Testimonis de Juvé.


Petons i abrasus!

Laics Maristes

Ens situem: 3era i última reunió reunió del grup ‘Laics Maristes’. Ens hem trobat a l’escola a les 7 de la tarda. Hem compartit un pica-pica i després el germà Soteras ens ha fet una xerrada sobre ‘L’originalitat de l’espiritualitat Marista’. Ha estat realment enriquidor i molt interessant. (Brutal!) El germà que ens ha donat la xerrada era i és el mestre del nostre mestre... ja us podeu imaginar.

No se com resumir-ho en un parell de paràgrafs però si més no intentaré destacar un parell d’idees que m’han agradat molt. El ponent feia una metàfora de la vida i la comparava amb una rodona. Explicava que avui en dia molts de nosaltres som consumidors d’experiències, ens creiem que arribarem a saber de la vida, a créixer com a persones pel fet de fer moltes coses, de devorar moments i de cercar sempre coses noves. Això significaria anar voltant pels exteriors del cercle (que te infinits punts) absorbint un coneixement superficial de cadascun d’aquests. En canvi ell ens convidava a prendre un punt de la nostra realitat, treballar-ho de valent, fer-ho ben fet i aconseguir arribar poc a poc fins al centre. Des d’aquest punt, el centre, que és comú a tots podrem observar amb claredat tots els altres. podrem tenir una visió general de la vida, podrem donar sentit a qualsevol situació, moment de la nostra vida, podrem ser sempre nosaltres mateixos i afrontar amb sentit les situacions que la vida ens apropi.

Això, deia ell, és la espiritualitat. Tot grup de persones, tot grup humà, totes les religions, tenen el seu puntet a la rodona (aquell que és més feble) i tenen la seva broca (allò que els permet endinsar-se). Els cristians potser tenim un Jesús per conversar ‘face-to-face’, pregaries, cançons... Els budistes buscaran el ‘nirvana’, utilitzaran els ‘mantras’...

Ens advertia, no obstant, que avui en dia estem saturats d’ofertes d’espiritualitat. Hi ha gent, moviments, activitats que ens ofereixen certes coses per enlairar-nos, per aconseguir un estat momentani de felicitat, per evadir-nos de la realitat. Ell deia que això eren ofertes d’evasió, en aquest cas busquem la sortida cap amunt, fora del cercle. I com tota pujada, té associada la seva caiguda i tornada a la realitat. Això és evasió. (En aquest moments jo pensava en, per exemple, les drogues, aquells viatges ‘paradisíacs’ per oblidar el teu entorn, aquelles coses que fem simplement perquè busquem noves sensacions...)

També ens deia que havíem de vigilar pel que fa a la broca. Si, si, la broca. Pregaria, resar el rosari, dejunar quan toca, anar a missa... Ens deia que NO HEM D’OBLIDAR que la broca no és més que l’eina que utilitzem per arribar al centre de la rodona, i que hem de vigilar quan el que fem és sistematitzar el mètode i ens oblidem del fi, de la essència. Diu que quan això passa la broca no fa més que un tap que no ens permet entrar cap a dins. Fanatismes, idolatries... (En aquests moments jo pensava en les relacions de parella. Teòricament la persona que tens al costat és algú amb qui fer camí i arribar a ser feliç. Que passa quan ens obsessionem amb la parella? Vivim amb la por de pèrdua, quan vivim per la parella? No estem oblidant el fi?...).

Per acabar ha deixat una pinzellada sobre la ‘espiritualitat marista’. Ha dit textualment ‘d’original no en te res’. El que els maristes han fet durant els seus anys d’existència ha sigut conservar l’essència de la fe que va viure Marcel·lí i moldejar-la de diferents maneres, fer-la palesa d’acord amb els temps que vivim. Transmetre-la propera i viva.

Realment interessant, joves, sovint preocupats per la fe i els seus parents més propers. L’any que ve ens podem afegir i posar una mica més de joventut al grup. Després de mi el més jove crec que era el Josep Mª. Ja us podeu imaginar.

Ara, per cert, molts dels testimonis deuen estar fent el foll per canalates desbocats d'euforia...Visca el Barça!

PD. Frase que m'ha vingut al cap: ' viure en estat de risc és confiar el la providencia'.

Ignasi

Estimats companys de viatge,

Tot i les meves reticències inicials, és un goig veure que tenim un espai sectari a la xarxa. Enriquim-nos i fem-la ben grossa ;)

En principi el primer article que volia publciar eren les disquisicions cavil.lades sobre el text del Catecisme, però me les reservo per més endavant. Avui volia proposar-vos si us ve de gust quedar aquest divendres a les 21:00 a l'escola per anar a sopar i compartir entre xesques i cubates les vicissituds del quotidià. Som un grup autònom, i a falta de Juvés, buenas són quedades per jalar. Manifesteu-vos.

Ens veiem divendres cigales,
miki

¿Cuántos dioses hay?

Hola a tots i totes, és le primer cop que escric en un blog. Faré el que podré!!

Us proposo comentar la primera pregunta del capítol 2 del Catecisme Alandar que vàrem repartir el divendres a la reunió: ¿Cuántos dioses hay? La cosa està complicada! Almenys per a mi. Si el Déu de Jesús m'ajuda a establir referents a la meva vida (vull dir que quan estic perdut o no sé per on tirar, ell em proposa vies per seguir buscant el meu camí) aleshores veig que molts cops allà on poso la referència no és el Déu de Jesús sinó altres deus. Aquests em costa identificar-los. Sé que hi són però amb la majoria d'ells no puc encarar-m'hi! Amb el Déu de Jesús sí que puc fer un "face to face"(enfadar-me amb ell, plorar amb ell, riure amb ell, restar en silenci amb ell, reconèixer-lo en molts rostres, reconèixer-lo a la natura,...). Segurament estareu pensant quins deuen ser els meus altres deus? Doncs...ho deixem per una reunió de joves però segurament segur que aquests també els comparteixo amb algú de vosaltres. Segurament molts s'aniden dins nostre molt lentament, altres prenen posessió descaradament,...Us animeu a identificar-los?

"Sens dubte el diner és molt necessari. Però ja fa segles que un Altre comunicador incòmode va proclamar: "no podeu servir a Déu i al Diner". Un ensenyament que els mitjans de comunicació avui haurien de llegir així: no podeu servir a la veritat i al diner; no podeu servir a la solidaritat i al diner; no podeu servir a la humanitat i al diner.
No serà còmode. Però depèn de nosaltres.*"

Del quadernet de Cristianisme i Justicia febrer de 2006 http://www.fespinal.com/espinal/llib/ct139.pdf

Hi, companys i companyes!!!!!

Em sembla una geniiiiiiiaaaaaalllll idea!!!!!!!
Una forta abraçada a tots i totes!!!!